Necessitem que colabores: >> Fes-te patró << >> Donació <<
Diccionari Bilingüe

Diccionari Bilingüe Valencià↔Castellà

Pròlec

PRÒLEC A LA PRIMERA EDICIÓ

A l’hora de mamprendre este treball, no consistia el quefer en arramblar en tot el cabal lèxic arreplegat pels numerosos lexicógrafs valencians anteriors, donant com a bo i valencià tot lo que en les seues obres apareixia i afegint algunes troballes i neologismes més, postura que han pres a sovint autors de diversos diccionaris existents i de diverses époques.

Una gran part de la lexicografia valenciana ha segut utilisada per a realisar este treball, pero molt a sovint esta ha plantejat més dubtes dels que n’ha resolt.

La llengua valenciana ha segut pionera en la lexicografia romànica i açò nos obri un gran camp d’estudi i matèria. L’obra del juriste i notari valencià Joan Esteve, el Liber Elegantiarum, està dedicada per l’autor ya en 1472 al seu amic i professor de medicina Ferrer Torrella i publicada en Venècia en 1498. No és convenient entrar ací en una pugna per a vore si el Liber Elegantiarum és el primer diccionari romànic o no.

Des del segle XV fins als nostres dies, la lexicografia valenciana ha segut densa en la producció, lo qual nos ha oferit un copiós material que, ¡alerta!, hem hagut d’utilisar en molt de conte.

Els lexicógrafs valencians no es propongueren mai com a regla de treball basar-se en un lèxic genuïna i estrictament valencià. En un intent d’oferir unes obres més completes que les anteriors i basant-se en uns atres diccionaris ya existents, afegien al lèxic valencià paraules no pròpies, guiats per allò de “quant més sucre més dolç”.

No cap dubte de la seua bona voluntat i del seu gran treball dedicat a la llengua pròpia, pero possiblement el seu temps no tenia les exigències, la rigorositat ni els mètodos que tenim ara els seus hereus.

Tots els nostres lexicógrafs, coneixedors del castellà i en part del català, sense les premises de genuïnitat i exclusivitat tiraren mà d’ací i d’allà a l’hora de confeccionar les seues obres, oferint una barreja lèxica que ha calgut triar.

Caldrà nomenar ací una obra com Thesaurus puerilis publicada en Valéncia en 1575, encara que el seu autor, Onofre Pou, que estudià en l’Universitat de Valéncia, no era valencià, sino de Girona. Esta obra destinada a l’ensenyança del llatí anava dirigida a valencians i catalans: “Està primer lo vulgar en llengua Catalana i Valenciana, y despres lo llati”, per lo que va influir molt en els lexicógrafs valencians posteriors que l’utilisaren en fer els seus diccionaris sense un criteri d’estricta valencianitat.

En el segle XVIII el notari valencià Carles Ros (1703-1773) publicà el 1764 un Diccionario Valenciano-Castellano. Ya en 1739 havia publicat un Breve diccionario Valenciano-Castellano, que, com el títul indica, és un simple vocabulari.

Convé dir que s’ha de tindre en conte, sobretot a l’hora d’utilisar el seu treball lexicogràfic que ací especialment interessa, que Ros per les llimitacions que li imponia el seu temps utilisà tot el material que tenia a la mà, entre ell el Thesaurus puerilis del català Onofre Pou, obra que de ben segur fullejà.

L’obra de Carles Ros segurament influiria en l’obra lexicogràfica de Joaquim Manuel Sanelo i d’uns atres autors dedicats a la nostra lexicografia.

Respecte als lèxics bilingües del segle XIX com ara els de Josep Mª. Cabrera, Rosanes o Luís Lamarca, és un material lexicogràfic interessant, encara que el seu únic fi era l’ensenyança del castellà als chiquets valencians; ya ho dia Miquel Rosanes en la seua obreta de 1864: “Apuntes para facilitar la enseñanza de la gramática en las escuelas de las poblaciones de esta provincia en que no se habla la lengua castelllana”.

En el segle XIX hi hagué una bona florada de lexicógrafs realment interessants per al valencià. Josep Escrig i Martínez, Constantí Llombart i Martí Gadea foren una bona colla que donà bons fruits. Els seus diccionaris són interessantíssims i han segut material constant de consulta per a la realisació de la present obra, pero són capaços d’escarotar al llector més impassible perque, ademés dels arcaismes que nos oferixen, n’han afegit alguns arreplegats en escrits procedents de Mallorca i de Catalunya, basant-se en la superada idea de l’antiga “llengua llemosina” i inclús s’ha copiat de diccionaris catalans i castellans sense cap de mirament; recordem que estes obres tenien una gran dosis de romanticisme i poc de rigor científic.

En 1851 l’advocat Josep Escrig i Martínez publicà el seu Diccionario Valenciano-Castellano, diccionari de definicions en castellà i obra prou castellanisada, fet que reconeix l’autor en el pròlec dient: “La costumbre ha valencianizado, dígase así, la mayor parte de las voces de la lengua castellana, y esto me ha movido a adoptarlas en la redacción de este Diccionario”.

En 1887 apareixerà una tercera edició d’este diccionari, baix la direcció de Constantí Llombart, que realisà correccions i aumentà el cabal lèxic; aixina ho fa constar quan diu: “Tercera edición corregida y aumentada con un considerable caudal de voces, frases, locuciones, modismos, adagios y refranes, de que las anteriores ediciones carecían...

D’a ón trau Llombart el “considerable caudal de voces” és fàcil saber-ho si observem quines són les noves paraules que apareixen. Constantí Llombart, guiat pels ideals renaixentistes de germanor en uns atres pobles i en lluita per les lletres “llemosines”, copià del Diccionari de la llengua catalana (1839-1840) de Pere Labernia, valencià afincat en Barcelona.

D’esta manera s’explica que aparega la forma catalana “tardor”, forma originària de Girona i que acabava d’adoptar-se pels escritors barcelonins en lloc de la forma genuïna “primavera d’hivern” o la forma antiga “autumne”.

Aixina, puix, un gran número de paraules no autòctones passaran del Labernia a l’Escrig-Llombart i d’este passaran inclús a Fullana.

El Diccionario Valenciano-Castellano d’Escrig i Llombart de 1887 du un llistat de vora cent obres que deberian consultarse para el estudio de nuestra lengua i la mitat d’elles són d’autors catalans. Queda ben clar que no podem considerar els seus lèxics genuïnament valencians, puix el seu àmbit o frontera era la “llengua llemosina”. Ademés, estos lexicógrafs dels XIX ya hem dit que copiaven dels diccionaris castellans de la Real Academia Española, adaptant les formes al valencià o sense cap d’adaptació i inclús aplegaven a copiar la definició de la R.A.E.

El Novissimo Diccionario General Valenciano-Castellano de Mossén Joaquim Martí Gadea, dona les definicions en castellà i copiades generalment del diccionari de la R.A.E. i, intentant ser el més complet, utilisarà tot el lèxic arreplegat en els diccionaris anteriors, sense un criteri selectiu de valencianitat.

Aixina, per fi, apleguem a una obra lexicogràfica ben important per la part que nos toca: el Diccionari Català-Valencià-Balear, esta obra que inclou la llengua valenciana dins dels dialectes catalans, intenta arreplegar tot el lèxic valencià, pero presenta alguns problemes en la seua consulta. En primer lloc, la seua ortografia no és valenciana i les formes valencianes són considerades dialectalismes i remeses a les catalanes; el seu immens cabal lèxic està ple d’arcaismes, infinitat de varietats i localismes; conté tota la toponímia i onomàstica, cosa que fa d’ell una obra rica pero poc pràctica (recordem els seus dèu volums).

També podem afegir que les seues etimologies prou a sovint estan errades, com també ho està la fonètica que propon per al valencià de moltes paraules.

Un gran erro del Diccionari Català-Valencià-Balear és que pren tot el lèxic del diccionari de Martí i Gadea i dona com a valencià i bo tot lo que allí troba (convé tindre en conte les observacions fetes adés d’esta obra).

Per un atre costat, es nota un gran desconeiximent del valencià viu i de la documentació antiga valenciana, a pesar de la colaboració de Fullana en dotzemil fiches destinades a la calaixera del diccionari.

Sanchis Guarner també treballà en el diccionari d’Alcover, pero ni esta colaboració valenciana ni les visites d’arreplega lexicogràfica que Mn. Alcover, F. Moll –i Sanchis Guarner en ell– feren per terres valencianes, conseguiren arreplegar tot el cabal lèxic valencià viu.

De fet, l’Alcover no registra moltes paraules patrimonials valencianes, ni les adaptacions que fa el valencià de neologismes, cultismes o estrangerismes, donant exclusivament l’adaptació fonètica barcelonina o catalana, com ara el galicisme “garaig”, forma que no registra, donant com a única per al català i valencià la forma catalanisada “garatge”, que en terres valencianes és desconeguda i pareix mediatisada pel castellà. No cal dir res de la paraula “cult” que remet a “culte”, a la qual se li ha afegit sense més una –e i és qualificada de poc recomanable la forma “cult” “perque en la fonètica sintàctica resulta sovint homònima d’un mot indecorós” (cul). Este criteri purità i gens científic oblida que la forma real és “cult” i que cap de valencià no pensa mai en una paraula “indecorosa” quan la pronuncia.

No és correcta tampoc la definició o significat de moltes formes valencianes; oblida significats importants i no arreplega en la documentació antiga valenciana o en el parlar viu moltes paraules o significats que apareixen per primera volta en texts valencians o que estan vivíssims.

Per fi, apleguem a l’obra lexicogràfica de Lluís Fullana i Mira.

L’obra que ací especialment nos interessa de Fullana és el seu Vocabulari Ortogràfic Valencià-Castellà publicat en 1921.

El Vocabulari de Fullana consta d’unes 45.000 paraules, contant els aumentatius, diminutius i gerundis que apareixen; no és, sincerament, el resultat d’un criteri selectiu i és fàcil supondre que no pot estar present en ell tot el lèxic valencià; de fet, falten moltes paraules d’us corrent, tecnicismes, cultismes... que són normals i necessaris en determinats registres llingüístics cada dia més usuals.

No era tampoc l’intenció de Fullana realisar un diccionari general, sino senzillament, com ell el titula, un Vocabulari Ortogràfic. En tot cas, és una obra considerable per a una sola persona i per al temps en que fon realisada.

Per un atre costat, s’ha de dir que Fullana també pecà, com tots els lexicógrafs anteriors, de tirar mà sense criteris selectius d’obres anteriors com ara del Novissimo Diccionario General Valenciano-Castellano o del d’Escrig. A soles açò pot explicar la presència en el seu vocabulari d’alguns catalanismes que són impossibles de trobar en terres valencianes com “tardor”, que ya trobem copiat del català en el 1887 en l’Escrig-Llombart. Curiosament, cap dels dos diccionaris dona la forma viva i valenciana “primavera d’hivern”.

A una preocupant quantitat de catalanismes –que no podem trobar vius, pero que apareixen en l’obra de Fullana per haver segut usats en la lliteratura renaixentista i jocfloralesca–, li seguix un grup quantiós, no manco preocupant, de castellanismes, valencianisats o no, molts arcaismes i moltes variants formals ben interessants per a estudis dialectals, pero que no remeten a una forma més general o etimològica.

A pesar de tot açò, que el fa desaconsellable per a l’us general i l’aprenentage de la llengua, és interessantíssim per aportar un bon lèxic, generalment de la seua zona natural, no registrat en l’Alcover ni en cap atre diccionari anterior; o noves accepcions de vàries paraules. Esta nova aportació lèxica ha segut la part més interessant i profitosa per a la realisació del present diccionari de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana.

Els últims anys en la democràcia, l’oficialitat de l’idioma valencià i l’implantació del valencià en l’escola, les editorials s’han afanyat a copar el mercat i s’ha conegut una gran florada de vocabularis, generalment bilingües valencià-castellà, que nos fa impossible nomenar-los tots, si be el vocabulari de Francesc Ferrer Pastor és un dels que ha conseguit una major difusió. Ara be, tota esta tasca editorial no ha anat acompanyada curiosament ni de la més mínima activitat investigadora o d’estudi lexicogràfic. Tot este quefer ha consistit en copiar de l’Alcover o dels vocabularis catalans més usuals, eliminant els catalanismes més cridaners o inacceptables i afegint algunes formes valencianes per a fer-los creibles.

L’ortografia utilisada en ells ni tan sols són les Normes de Castelló o del 32: és directament, sense cap de modificació o adaptació, la de l’Institut d’Estudis Catalans.

Quan busquem la traducció ad alguna forma castellana, sempre trobem l’equivalent valencià en un segon o tercer lloc, darrere de la forma catalana o be, senzillament, la forma valenciana no apareix.

La valia lexicogràfica d’estos vocabularis, exents d’investigació o recapte de formes, és nula, i molt a sovint han estigmatisat i rebujat formes valencianes correctíssimes –que hem conservat vives des de l’época dels nostres clàssics– pel simple fet d’haver-les perdudes el català o de desconéixer-les.

Tot este quefer editorial ha fet que gatets i gossets publicaren vocabularis, i moltes voltes un treball tan seriós com és la confecció del lèxic d’una llengua, ha segut realisat per manifecers destrellatats o no capacitats que han copiat simplement o han begut en fonts alienes, creant conflicte i confusió entre els valencians.

El present diccionari ha intentat realisar un treball seriós, científic i metòdic, dut a terme per especialistes i en una gran dosis d’investigació, quedant obert a millores, ampliacions i rectificacions que haurà d’efectuar en futures edicions la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, ya que la perfecció tots la tenim negada.

La seua realisació no ha segut de hui per a demà, a pesar de ser una necessitat imperant durant molts anys i una demanda popular constant. Hem preferit dedicar el temps que es mereixia la realisació d’una obra com esta i s’han intentat esmenar i estalviar tots els erros que els diccionaris o vocabularis anteriors havien comés i arrossegat durant gran part de l’història de la lexicografia valenciana. Estem ben segurs que este diccionari marca una fita important al respecte.

Ara caldrà oblidar un poc el marcat sentit particulariste valencià i en benefici de la Llengua Valenciana i, deixant a banda criteris, opinions i postures personals –totes elles molt respectables i que s’han tingut en conte en el seu moment–, tindre tots una unitat de criteris acatant les decisions preses per la Real Acadèmia de Cultura Valenciana en benefici de l’Idioma Valencià. Eixe és el a voltes difícil, pero importantíssim i decisiu comés dels usuaris.

PRÒLEC A LA SEGONA EDICIÓ

En una llengua viva, com és la valenciana, no hi ha treballs acabats ni obres definitives, sino sempre nous passos, que són continuació dels precedents i preparació dels que seguiran.

Encara que diferent en el format i en els mijos utilisats, no és este un nou Diccionari de la RACV, sino el mateix revisat, corregit i aumentat. La tasca ingent dels qui nos han precedit en la confecció d’este Diccionari mereix ser recordada i agraïda com pertoca. Per això els seus noms apareixen en l’encapçalament per a recordatori i coneiximent de tots. Ells obriren el camí a un Diccionari rigorosament valencià segons els criteris de la moderna Filologia i la més estricta fidelitat a la genuïna llengua valenciana.

La nostra segona edició seguix els mateixos criteris llingüístics que inspiraren la primera i, conforme ad eixos criteris, ha fet les correccions pertinents als inevitables errors de tota edició, ya siga els merament tipogràfics, ya siga els no del tot conseqüents en els principis formulats, ya siga en alguns castellanismes i catalanismes que, a pesar de tot, no havien quedat depurats, ya siga en la traducció al castellà de certes paraules, que no pareixia la més òbvia i adequada, com igualment hem cuidat que tota paraula del valencià-castellà trobara la seua correspondència en el castellà-valencià i viceversa. Aixina i tot no podem descartar que el llector avisat trobe encara forats i absències inevitables i errors atribuibles al factor humà.

A banda de centenars de correccions menors sobre la primera edició, s’han incorporat prop de tresmil noves entrades, algunes tan corrents com aparcar, autovia, botijó, canyiç, calentura, etc., encara que l’immensa majoria són neologismes i tecnicismes que, llògicament, no es troben en els diccionaris antics. Hem contat, per a l’incorporació de noves entrades, en la colaboració de moltes persones que espontàneament nos han enviat llistes i observacions molt profitoses, si be no totes han superat el garbell del meticulós discerniment llingüístic al que han estat someses, segons els criteris enunciats. A totes estes persones, el sincer agraïment de la nostra Secció de Llengua i Lliteratura.

Una novetat del tot natural i llògica ha segut l’incorporació de les Normes d’Accentuació aprovades recentment per la RACV i la conseqüent revisió i correcció de totes les paraules que requerien ser accentuades segons la dita Normativa. Ha segut este un treball no fàcil, per algunes raons, com són la diferent pronunciació de certes paraules, en vocal oberta o tancada, segons les diverses àrees o comarques del Regne, la tendència actual de nous parlants a obrir vocals, pensant que açò és més valencià, i no menys l’influència creixent de la fonètica i de l’accentuació catalana imposta en els centres d’ensenyança i utilisada constantment en els mijos oficials de comunicació, que han acostumat la vista i l’oït a certes formes no gens valencianes.

Per a millor eixir al pas d’esta real dificultat, la Secció ha incorporat uns criteris indicatius i una llista d’aquelles paraules que poden oferir dubtes raonables. En part els accents han resolt el problema en moltíssimes paraules, pero, al mateix temps, s’ha conservat la tan pràctica solució de l’asterisc en aquelles que no porten accent gràfic i tenen la vocal tònica oberta. No hi ha, per tant, paraula en el Diccionari que, be per l’accent gràfic, be per l’asterisc, no puga ser correctament pronunciada segons la seua tonicitat, tant si la vocal tònica és oberta com tancada. Les Normes d’Accentuació no deixen, per una atra banda, lloc al dubte sobre quina és la sílaba tònica de cada paraula, encara que siga nova o desconeguda per al llector. És una de les ventages indiscutibles en l’aplicació d’unes Normes d’Accentuació.

La manera hui en dia generalisada de treballar per mig de l’ordenador ha fet altament aconsellable l’orde alfabètic internacional, que no considera els dígrafs ch, ll i ny com a lletres distintes, aixina com tampoc la ç. D’esta manera, no hi ha en el Diccionari capítuls a part dedicats a paraules que comencen per estos dígrafs, o per ç, sino que incorpora la ç dins de la c, i la h, la l i la y dels dígrafs al lloc corresponent en la c, la l i la n respectivament, i no sols a començament de paraula sino en el sí de les paraules també. Per eixemple: llaberint i llaberíntic es situen després de lixiviació i ans de llabor; llaçat es situa després de llacat i ans de llaceració¸ any es situa després de anvers i ans de anyada. Est orde té unes notables ventages per la seua universalitat i per a tota classe de treballs informàtics.

Com a conclusió, be es pot dir que esta segona edició del Diccionari de la RACV es fruit de l’esforç de moltes persones i de llarcs anys de maduració. Hem volgut titular-lo delliberadament Diccionari Ortogràfic, que servixca de referent normatiu per a tots aquells que volen i demanen un lèxic genuïnament valencià, en formes i grafies que corresponen a la nostra forma de parlar i a la rica tradició lexicogràfica valenciana, sense interferències ni contaminacions alienes, de les que no tenim ni hem tingut mai cap de necessitat.

Joan Costa i Català s.j.
President de la Secció de Llengua i Lliteratura de la RACV