Necessitem que colabores: >> Fes-te patró << >> Donació <<
Diccionari Bilingüe

Diccionari Bilingüe Valencià↔Castellà

METODOLOGIA I CRITERIS

El present diccionari de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana és una obra que intenta arreplegar, creem que en prou d’èxit, tot el lèxic de la llengua valenciana; és dir, de la llengua que es parla estrictament en terres valencianes; un lèxic netament valencià.

S’han necessitat molts anys per a estudiar, una per una, cada paraula del diccionari. Era precís donar als parlants uns criteris clars sobre una part importantíssima de la llengua, com és el vocabulari. No podia donar-se una visió incompleta o realisar una simple còpia ampliada dels diccionaris anteriors, plens de barbarismes, deformacions i paraules poc o gens genuïnes.

Esta obra és el resultat de molts anys d’estudi metòdic i d’arreplega d’un nou material lèxic (o d’accepcions) fins a hui no registrat en els anteriors diccionaris.

DICCIONARI/VOCABULARI

La Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes de la R.A.C.V. es propongué, en primer lloc, dotar al valencià d’una ortografia pròpia per a no dependre d’unes atres alienes. El següent pas a donar era la Gramàtica Valenciana que ha segut realisada per membres de la Secció, i ara, el Diccionari.

Molts valencians esperaven, un poc confosos pels térmens diccionari/vocabulari, que el present fora un diccionari d’explicacions; és dir, “unilingüe”. Açò no és aixina perque creem que el diccionari bilingüe és una obra prèvia i molt més urgent i profitosa degut a la nostra especial situació llingüística. La deixadea del porpi idioma ha aplegat ya a l’oblit de les pròpies paraules; la majoria dels parlants desconeixen una part del nostre lèxic i, en parlar, tiren mà d’unes atres llengües. ¿De qué servix un diccionari de definicions ad aquells que no saben buscar la paraula valenciana en ells perque la desconeixen? Paraules com ardilla, delfín o fresa són castellanismes usuals i l’única manera de trobar la seua forma valenciana: “farda”, “galfí” o “fraula”, és per mig d’un diccionari bilingüe o d’equivalències i no per un diccionari de definicions. Era, puix, una qüestió d’urgència i pragmatisme.

Respecte a l’us del nom “diccionari” i no “vocabulari” és perfectament llícit, ya que un diccionari és un catàlec per orde alfabètic de les paraules d’una llengua en les seues definicions o seguides de les seues correspondències en les d’una atra o atres; i aixina ho podem observar en tots els diccionaris bilingües de les diferents llengües vives o mortes: diccionari llatí, grec, francés, anglés...

Ademés, la paraula vocabulari, que molts la fan sinònima a la de diccionari, pareix tindre un matís interessant que convé respectar. El terme “vocabulari” sol fer referència al lèxic propi d’un dialecte, d’un autor, d’una especialitat o d’una época històrica. I no pretén res d’això la present obra.

Aixina, puix, puntualisem que el present és un diccionari d’equivalències o correspondències en el castellà, en espera d’uns atres en unes atres llengües i del diccionari de definicions, l’enciclopèdic, de sinònims i antònims...

DICCIONARI D’US

El diccionari de la llengua valenciana és, en primer lloc, lo que podriem denominar un diccionari d’us. En ell qualsevol llector podrà trobar les formes que a hores d’ara i en qualsevol zona geogràfica són més usuals o vives, trobant l’equivalent castellà en cas d’haver superat este un rigorós control que les fa acceptables i, en cas contrari, les trobarà remetent a una forma valenciana més idònea. S’ha de tindre en conte que moltes formes valencianes no tenen equivalent directe en castellà o al contrari, i en eixe cas, s’ha hagut de recórrer a una definició.

No és, per tant, encara que s’ha tingut sempre molt present el criteri etimològic i la documentació escrita valenciana, un diccionari etimològic ni històric a on tenen cabuda els arcaismes; les formes arcaiques, per molt nostres o vives que en el seu moment foren, no solen aparéixer a no ser que haja segut necessari reintroduir-les per a omplir el buit que deixaren. Tampoc és un diccionari dialectal; els localismes no solen tindre entrada si són innecessaris i els que tenen un cert us comarcal se remeten a la forma valenciana general. És, per tant, un diccionari que reflectix una llengua actual i viva sense mistificacions capcioses.

En segon lloc, el present diccionari és un diccionari normatiu. No podia deixar de ser-ho, ya que és una obra realisada per la Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. La seua primera funció normativa consistix en presentar tot el lèxic valencià ortografiat segons les normes ortogràfiques valencianes de la R.A.C.V., de manera que és un pas decisiu per a fixar l’ortografia. Davant de qualsevol dubte –no ya de significat, sino d’escritura– una ràpida consulta pot donar la solució. Ademés, tot el cabal lèxic ha segut garbellat metòdicament per a eliminar paraules impròpies, incorreccions i alteracions anormals que trobem en la llengua parlada; ya que la renomenada frase “la llengua la fa el poble” és molt relativa si recordem que l’història del nostre idioma no ha segut una història “normal” i ha patit pressions llingüístiques alienes que han interferit en la seua tradicional evolució, cas que fa més necessari que mai l’intervernció d’una autoritat reguladora com és la Real Acadèmia.

NEOLOGISMES

En un intent d’oferir un diccionari complet, no es podia oblidar un nou i important cabal lèxic propi de les ciències i la tècnica que és necessari adaptar a la llengua moderna, segons les normes generals de la derivació i la fonètica pròpia de l’idioma, per a fer del valencià una llengua apta per ad estes funcions.

Estos neologismes i tecnicismes en molts casos ya han eixit de l’àmbit estrictament especialisat per a passar a ser formes d’us general, per lo que formen part ya de la llengua viva quotidiana.

En este camp s’ha intentat no allargar més el braç que la mànega, pero sí introduir alguns neologismes o tecnicismes no molt generalisats pero propis d’un públic iniciat en algunes matèries, sense pretendre satisfer totes les necessitats de l’especialiste, cosa impossible en un diccionari d’us general i més pròpia de futurs diccionaris especialisats.

PARAULES QUE REMETEN

Ya hem dit adés que este no és un diccionari dialectal; és dir, la gran quantitat de varietats dialectals que té la nostra llengua no podia tindre entrada en un diccionari que intenta normalisar l’idioma i evitar la disgregació dialectal. En cas d’haver donat entrada a totes les formes, es voria ampliat el diccionari enormement i resultaria complicat el seu us.

El fet de donar-se a voltes entrada a una forma dialectal, indica un cert reconeiximent d’eixa forma; pero no nos enganyem: ¿qué significa eixe “reconeiximent”? Puix indica que se té coneiximent de la forma i que, a pesar de ser utilisada per un colectiu de persones o de tindre certa tradició oral i inclús escrita, és preferible l’utilisació d’una atra a la qual remet, més general, etimològica o genuïna.

En determinades paraules claus que han patit una forta disgregació, es troben una quantitat considerable de variants que han quallat per vàries comarques i en algun cas s’ha cregut convenient introduir totes les variants remetent a una mateixa forma.

A fi de contes, quan una o vàries paraules remeten a una atra, s’està trametent, dirigint o enviant al llector cap a una forma que l’Acadèmia ha considerat més aconsellable i beneficiosa per a l’acceptabilitat, unitat i us de l’idioma.

DIALECTALISMES

La disgregació dialectal és un fenomen o tendència natural de totes les llengües, i més d’aquelles sense una institució reguladora. A voltes este fet pot resultar enriquidor quan una variant pren un sentit especial o nova accepció, pero que sense una regulació acadèmica por atentar contra l’unitat de la llengua fraccionant-la, dificultant l’intercomunicació entre parlants per mig de formes dialectals i locals i impedix, en el nostre cas, la creació d’un valencià estàndart necessari en la comunicació de masses i la lliteratura.

Els dialectalismes en gran tradició oral a nivell comarcal i a vegades escrita, tenen cabuda en un diccionari remetent-se a la forma general o estàndart, conseguint aixina dos objectius: conseguir que els parlants s’hi identifiquen trobant la forma que els és més usual i orientar cap a la forma estàndart que, per ser més general o etimològica, s’ha considerat més “recomanable”.

LO “CORRECTE”, “INCORRECTE” O “VULGAR”

En els distints idiomes i molt a sovint en les llengües que estan en un procés de recuperació i normalisació, es desperta l’enrònia en els seus parlants de lo “incorrecte”. Este fenomen, que denota un interés per l’idioma, pot tindre conseqüències negatives quan moltes paraules en gran tradició escrita i oral són estigmatisades i rebujades del cabal lèxic per haver estat considerades en una determinada época com a “incorrectes” o “vulgars”, criteris estos arbitraris i convencionals en la majoria dels casos.

Cada paraula té el seu orige i evolució segons les regles fonètiques de cada idioma si es tracta de formes patrimonials, o una adaptació fonètica si prové d’una atra llengua; es precís recordar que les anomalies, excepcions i molts condicionants conjunturals fan que l’etimologia no siga una ciència exacta.

En realitat, molt a sovint una praula és “correcta” o “incorrecta” quan les institucions llingüístiques o acadèmiques dicten arbitrària i subjectivament que ho són, i la societat ho accepta. Les acadèmies són juges en estes qüestions; és dir, poden decidir en autoritat pròpia sense sometre’s a cap atra autoritat o juí superior.

Tenint en conte açò, lo “vulgar” i lo “cult” ve a ser prou a sovint un conveni de caràcter social susceptible –com tots els convenis– a canvis.

Acceptem que existixen nivells del llenguage o varietats diastràtiques que venen a fer unes formes més idònees per a determinats usos de la llengua; pero és atrevit i arriscat anar calificant les formes com a vulgars o incorrectes. Per tant, se dona el vist i plau o qualificatiu de “correctes” a totes les formes que apareixen en el diccionari sense remetre, segons uns criteris acadèmics basats en l’etimologia i l’us.

NIVELLS DEL LLENGUAGE

S’ha intentat tindre en conte a l’hora de donar la traducció equivalent a una paraula valenciana els distints nivells del llenguage; és dir, que una paraula i els seus distints sinònims són idòneus en un determinat nivell o us del llenguage i cada sinònim sol tindre’n a sovint un en castellà que pertany al mateix nivell o varietat diastràtica. Aixina, a comparança, s’ha de donar en primer lloc a la paraula “despesa” la traducció castellana “dispendio” i no la de “gasto”, si be pot anar en un segon lloc. Igualment, a la forma “noces” cal donar-li el seu equivalent “nupcias” i no “bodas”, que serà l’equivalent a “bodes”, encara que “bodas” pot aparéixer en segon lloc. Recordem que l’orde d’aparició implica certa preferència i en estos casos idoneïtat. Quan hem trobat que la forma valenciana no té un equivalent castellà dins del mateix nivell, s’ha optat per donar una definició.

ORDE D’APARICIÓ

Trobem una varietat lèxica ben enriquidora que ha calgut racionalisar. Quan trobem vàries formes valencianes equivalents a una castellana, no nos hem llimitat a expondre-les arbitràriament ni per orde alfabètic; les hem dispostes per un orde de major a menor idoneïtat; és dir, que l’orde indica una preferència en molts casos. Aixina, puix, ocupa el primer lloc aquella paraula que es considera més idònea segons els següents criteris: etimologia, tradició escrita o oral, ús general...

L’orde de la CH, LL, NY i Ç

En independència de la fonamentada consideració dels dígrafs constants CH, LL i NY com a lletres pròpies de l'alfabet valencià, la Secció de LLengua i Lliteratura Valencianes de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana recomana que l'ordenació alfabètica de les paraules es faça per grafies simples, obviant les diferents produccions fonètiques a que les diverses combinacions grafemàtiques puguen donar lloc. En el mateix sentit, les variants tipogràfiques no deuen afectar a l'ordenació de les paraules. Este sistema d'ordenació de les paraules es correspon en els usos actuals en este tema de totes les atres llengües romàniques.