Diccionari Bilingüe

Diccionari Bilingüe Valencià↔Castellà

Instruccions

El present diccionari s’utilisa com qualsevol atre de les seues mateixes característiques a l’hora de buscar una paraula o a l’hora de buscar alguna classe d’informació. Com ya es podrà comprovar a lo llarc del seu us, l’hem fet molt manejable i prou ric en informació adicional (gènero, número, tonicitat, categoria gramatical, etc.). No obstant, hem conseiderat convenient donar part d’alguns aspectes que, en definitiva, constituixen més o manco els criteris que hem establit per a l’elaboració de la present obra.

L’ORDE DE LES LLETRES

Com ya se nomena en l’apartat de Metodologia i Criteris, les lletres s’ordenaran alfabèticament per grafies simples.

ABREVIATURES

Les abreviatures utilisades en esta obra i el seu significat són les següents:

adj.adjectiu
adv.adverbi
art.artícul
conj.conjunció
contr.contracció
f.femení
hipoc.hipocorístic
intjerj.interjecció
loc. adv.locució adverbial
loc. prep.locució preposicional
m.masculí
n.neutre
plr.plural
prep.preposició
pron.pronom
subs.substantiu
sing.singular
v.verp
V.vore

Hi ha paraules que les hem considerades substantiu i adjectiu a un temps i aixina ve senyalat en el diccionari (subs. i adj.).

Hi ha paraules el masculí i el femení de les quals, per ser homógrafes, coincidixen en una mateixa forma: la que dona entrada a la paraula. Estes porten l’indicació “m. i f.” (“dèbil”).

Hi ha paraules l’entrada de les quals és la mateixa per al seu singular com per al seu plural, i aixina s’ha indicat: “sing. i plr.” (“acabacases”). O be, que a soles tenen forma en singular i per això s’especifica: “sing.” (“geperudeta”). O finalment, pot ser que a soles tinguen plural i en este cas porten l’abreviatura que ho indica: “plr.” (“aconetes”). Per ad est últim cas s’ha fet una excepció: els tecnicismes que indiquen famílies (que sempre apareixen en forma plural) no porten l’indicació de número (pero s’ha de saber –encara que els morfemes finals d’estes paraules són suficientment aclaridors– que estes paraules són totes plurals): “acantàcees”.

SIGNES CONVENCIONALS

Respecte als signes convencionals utilisats, esta és la relació en la seua respectiva explicació:

*(al final d’una paraula)la vocal tònica és oberta
,(entre dos paraules)significats sinònims
//(entre significats)significats o sentits que es diferencien dels anteriorment especificats
()(darrere d’una traducció)acota o explica, en valencià, un significat de la paraula castellana
~(darrere de // )substituïx a la paraula
lletra negretaformes valencianes

LA DERIVACIÓ

Quan ací parlem de derivació anem a referir-nos a la del gènero femení i a la del plural. Per una atra banda, tingam present que estes derivacions a soles afecten al substantiu, a l’adjectiu, al pronom i a l’artícul.

Totes les paraules pertanyents a qualsevol d’estes quatre categories gramaticals nomenades porten indicat el seu gènero, “m.” o “f.”. Ara be, aquelles paraules que presenten possibilitat morfològica de compondre sobre el masculí les formes del femení i del plural, venen acompanyades de l’indicació expressa d’estes dos derivacions. Ya que resultaria excessiva i innecessàriament carregat el text, estes noves formes no apareixen completes en el diccionari: a soles el final de la paraula, a partir de l’última lletra que es manté invariable en este procés de derivació. Aixina, la lèxia “tècnic” apareixerà en el diccionari de la següent manera:

tècnic, -ca, -cs, -iques, adj. m. técnico.

Per a la formació del femení singular i del masculí plural, s’afig una a i una s respectivament a la forma del masculí singular, de manera que l’última lletra invariable en el resultat és la c, sent esta la que es repetix en l’indicació del femení singular i del masculí plural. Ara be, com que en formar el femení plural es produïxen uns atres canvis, per a que es vegen estos es repetix novament l’última de les lletres invariables, que en este cas és la i: iques. Este método, segurament més pràctic que ortodox, lo que pretén és aportar a l’usuari una informació més completa sobre la derivació (i que normalment no es troba en uns atres diccionaris).

Sobre els plurals dels substantius (deixem a banda les atres tres categories gramaticals de que estem parlant), queden encara algunes coses més per dir. En principi, porten indicació expressa del seu plural aquells substantius considerat concrets i contables (“casa”, “cama”, “llibre”...); pero hi ha un atre gran grup de substantius que, en el diccionari, han quedat fòra d’esta norma. En este grup hem d’incloure:

Per diferents motius, la majoria dels substantius que pertanyen ad este grup no porten indicació expressa de la seua forma plural (això no vol dir que morfològica i inclús semànticament, i sense ser incorrecte, molts d’ells els utilisem habitualment en plural). Hem repetit ya vàries vegades l’expressió “la majoria dels”. I és que no hem volgut ser molt estrictes en estos criteris, de manera que nos podem trobar en el diccionari substantius pertanyents ad este grup (sobre tot al dels abstractes de l’últim llistat) en el seu plural format. Diversos són els motius pels que hem fet estos plurals: a manera d’eixemple simplement, perque l’us general entra en contradicció en la catalogació de la paraula com a abstracta, la conveniència ortogràfica de conéixer les formes derivades, etc. De forma pareguda hi ha terminacions de substantius abstractes que no estan incloses en el llistat anterior. El cas dels acabats en –ig, per eixemple. Al respecte hem considerat convenient –pel canvi ortogràfic que es produïx en estes formes i perque el diccionari ha segut concebut per a la gran massa i no per als selectes erudits– explicitar la seua forma en plural, aportant aixina una informació que habitualment no es troba en uns atres diccionaris i que és interessant conéixer-la, ya que en uns casos és –chos i en uns atres es –jos (o –gs, encara que ací a soles apareix sistemàticament –jos. No s’oblide, no obstant, que l’atra forma també és correcta). I semblants ad este se’n poden trobar més casos.

Encara que la majoria dels substantius abstractes acabats en qualsevol de les terminacions relacionades anteriorment no porten indicació expressa del seu plural, l’usuari no tindrà problema per a formar, ell mateix, el plural d’estes paraules perque, ademés, coincidix en que són derivacions molt fàcils de construir. De totes les maneres, i per a una major informació, les paraules d’este grup seguirien els següents models de derivació de número:

MODEL DE FICHA

Casi totes les paraules del diccionari tenen la mateixa estructura, seguint un mateix model digam-li de “ficha”:

a)Entrada

Li diem “entrada” a la paraula en la seua forma inicial. Encapçala la ficha i dona pas a tota l’informació que s’aporta sobre ella. Apareix en negreta. Quan la vocal tònica és oberta, sempre i quan no estiga accentuada gràficament, immediatament darrere de la paraula i abans de passar al restant de l’informació, hem colocat, per a que l’usuari ho conega el signe (*).

b)Derivació

En les paraules que poden portar expressa la seua derivació de gènero o de número (veja’s al respecte lo que s’ha dit en l’apartat 4 “La derivació”) trobarem, darrere de l’entrada i abans de la categoria gramatical, l’informació pertinent sobre estos morfemes. Apareix també en negreta i precedida cada una de les derivacions per un guionet.

c)Categoria gramatical

A l’informació sobre la derivació (en substantius, adjectius, pronoms i artícul) o a l’entrada (en els atres casos) seguix l’especificació de la categoria gramatical a la que pertany la paraula (i que correspon a la funció sintàctica que habitualment realisa dins de l’oració). Per a l’assignació de categoria gramatical hem seguit els criteris tradicionals i en el diccionari podem trobar les següents: substantiu, adejectiu, pronom, artícul, verp, adverbi, conjunció, interjecció. Ademés, apareixen també casos excepcionals de locucions adverbials i locucions preposicionals tenint la seua entrada per un dels seus components. Esta informació (sobre la categoria gramatical de la paraula) apareix en lletra redona normal i en aquells casos en que una paraula pertany a dos categories diferents també s’ha indicat.

d)Gènero i número

Els substantius, adjectius, pronoms i l’artícul porten també expressat el gènero al que pertany l’entrada de la paraula (masculí, femení, neutre o masculí i femení) i el número (singular, plural o singular i plural). Esta informació, com l’anterior, va en lletra redona, normal, i precedix a la traducció de la paraula.

e)Traducció

Darrere de totes les informacions anteriors, apareix en redpma la traducció castellana que hem considerat més directa o més adequada o més aproximada (semàntica o etimològicament).

-Si hem inclòs sinònims de la primera de les traduccions, van en segon, tercer... lloc, en lletra redona i separats per comes.

-Quan hem posat noves accepcions de la paraula en traduir-la al castellà pero estes noves accepcions tenen un significat distint al primer, estes apareixen en lletra redona i separades de les anteriors per dos barres (//).

-Quan la paraula-entrada forma part d’una frase feta, locució, expressió, etc., la vorem substituïda (darrere de dos barres) per un guió (~) i seguida del o dels atres components de la locució, frase, etc. Tot això en negreta (a vegades, la paraula no coincidix formalment en l’entrada perque va en plural o en diminutiu, etc. en eixos casos, no vorem substituïda pel guió (~) sino en totes les seues lletres). A continuació, la traducció castellana en lletra redona.

-En algunes ocasions trobarém entre paréntesis i en valencià alguna explicació que definix, completa o acota el significat de la traducció valenciana.

Per una atra banda, aquelles paraules valencianes que no tenen una traducció directa en castellà porten la definició o explicació necessàries per a la seua comprensió.

Finalment, per lo que respecta ad est apartat, afegir que les paraules que remeten a unes atres entrades porten l’informació pertinent als apartats a, b, c i d, pero no la de l’apartat e. A través de l’abreviatura V. (=vore) i per a conéixer el seu significat, se les envia a unes atres entrades que, per diversos motius (d’etimologia, de generalisació de forma, o de qualsevol atre), han segut considerades més “recomanables” o més adequades llingüísticament.

ÚLTIMES CONCRECIONS

Ya per a acabar en est apartat de “Normes d’us”, queden encara algunes chicotetes concrecions que completaran l’informació necessària que pot interessar a l’usuari del Diccionari.

Dels participis

S’ha fet un bon grapat de participis, sobre tot aquells que poden aparéixer funcionant com a adjectius o be aquells que, per pertànyer a la segona o tercera conjugacions, presenten una major dificultat en la seua derivació de gènero i número (en el qual cas, el Diccionari es convertix en una important font d’informació).

Els adverbis en –ment

Els adverbis acabats en –ment (de fàcil construcció sobre la forma femenina dels adjectius qualificatius) apareixen ací en un número reduït si pensem en les possibilitats de la llengua. A soles hem de dir que els que hem inclòs únicament estan per a servir de model en la formació d’uns atres (la llista d’esta classe d’adverbis seria llarguíssima i, en realitat, innecessària).

Els doblets

Denominem doblets ad aquelles paraules que, sent variants formals (“sargantana”, “sangrantana”, etc.), també tenen entrada en el diccionari perque també són considerades correctes, encara que remeten a una atra (supostament més “recomanable”). Els doblets apareixen fonamentalment en aquells casos en que les variants són molt esteses en l’us general o quan hem considerat que n’hi ha una més “preferible” (entenga’s, si es vol, “recomanable”).

Arcaismes

Hem donat entrada ad alguns arcaismes que hem cregut necessaris: be per a substituir ad algun vulgarisme o ad algun castellanisme inadmissible, be per a designar algun concepte nou, be perque l’us lliterari ya els ha consagrats, etc. No obstant, hem procurat incloure’n la menor quantitat d’ells possible, ya que hem volgut fer un diccionari actual i no ple de cadàvers lèxics poden confondre a l’usuari.

Formes populars

Per últim, fem saber que també nos hem decidit a incloure algunes formes molt populars (per ad alguns, poc “ortodoxes” en un diccionari) que, per l’extensió i la generalisació del seu us nos pareixia un greu lapsus si no les haguerem incloses. No es tracta de barbarismes ni de vulgarismes, sino de paraules d’us molt comú i pertanyents, per tant, al cabal lèxic valencià. Com a eixemple valga “geperudeta”, apelatiu popular en que es designa a la Mare de Deu dels Desamparats.

Per una atra banda, també podran trobar-se ací formes preses del castellà (no “castellanismes”), del francés, de l’anglés... La majoria de les vegades apareixen adaptades a la llengua viva, prescindint de la seua pronunciació en la llengua d’orige.

I també estan els noms de molts jocs infantils, uns en una chicoteta explicació de les seues bases i uns atres simplement en l’indicació de “juego infantil” (sobre tot aquells que també es coneixen en castellà).

I fins ací, tot allò que hem considerat convenient, útil o interessant per a l’usuari d’esta obra. Vaja per a tots el nostre desig de que siga profitosa la faena de dèu anys dedicats a l’investigació, recopilació i elaboració d’esta obra dirigida ad aquells que senten un sincer amor a la llengua valenciana.