Diccionari General

Diccionari General de la Llengua Valenciana

Una coincidència per a almirant.

almirant, -ta, -ts, -tes
(Del baix llatí amiratus, i este de l’àrap amīr, caporal.)
s. m. ant. Emir. // Oficial que, darrere del capità general, dirigia l’armada, una esquadra, estol o flota. // Oficial que en l’armada té el càrrec que correspon en l’eixèrcit de terra al de tinent general. // Nau almirant, nau que porta la bandera de l’almirant.
observ. No es tracta d’un castellanisme com algú insinua, puix apareix ben documentada en época clàssica. Vejam uns eixemples: “... lo comte de Viana, almirant de Portogal”. Pere Fabra, Joan Fabra. Letra de resquesta de batalla a Suero e Lope de 1434. Vàries voltes apareix en Crònica i dietari del capellà d’Alfons el Magnànim, 1435, de Melcior Miralles: “...don Alfonso, fill de l'almirant de Castella...”. Vàries voltes en Libre d’antiquitats, 1525, de Pere Martí: “...jurà per balle general lo almirant de Aragó...”. També vàries voltes en El dietari del ciutadà valencià Miquel Jeroni Llopis, Miquel Jeroni Llopis 1573: " ...morí don Sancho de Cardona almirant de Aragó, en la ciutat de Valénsia”. En una obra de reconegut prestigi com el Tirant lo Blanch de 1490, Joanot Martorell ampra generalment el galicisme almirall, pero també almirant: “...e veu que hun cavaller, qui era almirant de camp...”.
  • Les accepcions que són arcaismes, dialectals o localismes estan indicades per les abreviatures ant., dialect. i local. respectivament. En eixos casos és recomanable considerar l'us de les formes modernes indicades.