blanc, -ca, -cs, -nques
(Del germ. blank, mat. sign.)
- adj. m. El color de la llum solar sense descompondre en els diferents colors de l’espectre, com el color de la llet o la neu.
- En el cabell d’este color.
- Que té el color molt més clar que uns atres de la mateixa espècie: Vi blanc.
- Se diu de cartes, o papers que no estan escrits.
- Armat en blanc, loc. ant. En guarnició de ferro.
- s. Pintura o tint que és del mateix color o paregut al de la neu o la llet.
- Blanc de l’ull, la part blanca de l’ull.
- Blanc de l’ou, la clara o part blanca de l’ou.
- Blanc de l’ungla, zona blanquinosa arquejada que es veu en el naiximent de l’ungla.
- Embotit típic valencià que es fa en carn magra i greix de porc; sol denominar-se blanquet.
- Fer blanc, locv. Encertar quan se dispara una arma o llança una pedra, una llança...
- Blanc com la neu o el gesmil, loc. Molt blanc.
- Blanc com la paret, loc. Molt blanc de pell, generalment facial.
- Fer vore lo negre blanc, loc. Enganyar o fer creure les coses de manera diferent a com són.
- Girar els ulls en blanc, loc. Mirar cap amunt sense girar el cap de manera que queda a la vista només el blanc dels ulls.
- Estar en blanc, loc. Se diu del paper o llibre que no està escrit.
- Estar en blanc, loc. No tindre notícies de res.
- Deixar en blanc, loc. Abandonar.
- Quedar-se en blanc, loc. Quedar-se sense saber qué dir, oblidar-ho tot pels nervis o la por.
- Blanc i negre, se diu d’un entrepà en llonganiça i botifarra. També es diu d’un café graniçat en gelat de llet merengada.
- Blanc de Valéncia, varietat de bicarbonat que utilisen els artistes fallers com a base a la pintura.