mel, -ls
(Del llatí mĕl, mat. sign.)
- fig. Cosa molt dolça.
- La mel, nom de les diferents formes d’un mateix joc infantil valencià, en el qual una chiqueta està assentada en una cadira en una corda nugada, una atra chiqueta té l’atre cap de la corda i entre les seues companyones de joc i ella raonen aixina: “¿A quant va la mel? - A sèt i a dèu. - ¿I la talladeta? - A pesseta. - ¿I la confitura? - A duro. - ¡Que córrega el burro!”; i escomencen a pegar a la companyona que està assentada, i l’atra ha d’agarrar ad alguna de les que li peguen sense soltar la corda, i quan agarra ad alguna eixa paga. Una atra varietat del joc consistix en lligar un extrem d’una corda a un arbre o un atre lloc, i l’atre extrem és agarrat per una chiqueta, les companyones van a pessigar-la, dient-li: “Yo menge mel, yo menge mel... ”, i ella les perseguix sense soltar la corda fins que n’agarra a una, llavors eixa paga. En una atra varietat les chiquetes agarren una corda i formen en ella un gran círcul tancat en un nuc; el joc consistix en tirar-li la corda ad alguna chiqueta per a deixar-la dins, no podent eixir sense que primer n’agarre a alguna de les chiquetes que duen la corda.
- ¡Mel!, exclamació per a dir que una cosa és molt bona o està molt bona.
- ¡Mel!, exclamació de disgust, eufemisme de merda.
- Ser més dolç que la mel, loc. Se diu quan una cosa és molt dolça o molt agradable.
- Donar una ditada de mel ad algú, loc. Entretindre’l en promeses i bones paraules.
- Deixar ad algú en la mel a la boca, loc. Llevar-li ad algú una cosa de la que escomençava a gojar.